En Juny del 1953, Nikita Khruixev es va assentar al poder del Kremlin.
Comença una nova fase a nivell internacional de la relació entre les dues
potències enfrontades, que Khruixev considera una època de coexistència
pacífica, basada en una nova orientació de les relacions entre els dos blocs,
en el respecte de la integritat territorial i la sobirania, la no-agressió i la
no-ingerència dels afers interns.
Aquesta coexistència pacífica es va realitzar coma conseqüència d’un seguit
de fets: La crisi dels míssils de Cuba (1962) va fer prendre consciència a las
superpotències del perill que suposava la possessió i la multiplicació del seu
arsenal nuclear. Un altre fet va ser que la distensió va servir com un mitjà
per a posar fi a llarg termini de cada superpotència, ja que consideraven que
una relaxació de les tensions de les superpotències afavoria els seus objectius
a llarg termini. Per últim, totes dues potències passaven per un període de
revoltes i contestes en els seus respectius blocs: La URSS amb el conflicte
xinès-soviètic juntament amb la Primavera de Praga. Els EE.UU va veure com la
Unió Europea es consolidava com a potència econòmica i com en el senat de la
OTAN va sorgir la dissidència concretada en la França de De Gaulle.
A partir de 1958, tant als Estats Units com a la URSS es va produir una
etapa de distensió, d’apaivagament del conflicte degut a que els dirigents
d’ambdós potències es van adonar que si la situació no canviava, per la mínima
causa, esdevindria una guerra mundial. A partir de 1959 es van produir 2
entrevistes per tal que aquesta distensió donés fruits en l’àmbit militar i
polític, tot firmant acords en què es comprometessin a fer reduccions militars
per tal que, poc a poc, s’anés reduint la força dels dos exèrcits. A part de
les entrevistes, aquest canvi de política va derivar en unes relacions més
fluïdes entre les potències que van permetre la creació d’una comunicació
directa i continua entre els dos presidents mitjançant l’anomenat “telèfon
vermell”.
L’objectiu
prioritari era frenar la cursa d’armaments que podria esdevenir en un conflicte
internacional entre URSS i EUA. L’any 1968 es va signar un primer tractat al
qual s’hi van afegir la major part dels països. Aquell acord prohibia realitzar
proves nuclears, com l’estudi de noves armes que podrien acabar amb la pau
internacional.
L’any 1972, Washington i Moscou, les dues capitals més
poderoses del món, van signar els ACORDS SALT (Strategic Arms Limitation Talks). La seva funció bàsica era limitar l’augment de les
armes nuclears per aturar la cursa d’armament.
El primer acord es va realitzar l’any 1972 a Hèlsinki
i va ser per aturar l’alt nombre de llançadors de míssils estratègics. Això va possibilitar la creació d'un nou tipus
de llançadora submarina de
míssils balístics (SLBM) i van ser totalment
desmantellats els antics míssils
balístics intercontinentals (ICBM) i llançadores SLBM. Després
d’aquest succés, la postura de les dues potències va canviar.
Al 1973, els nous dirigents, Richard Nixon i Leonid Breixnev van signar el tractat de
prevenció de la guerra nuclear entre EUA i URSS sobre certes mesures respecte a
la limitació d'armes ofensives estratègiques.
Tot i que fos una etapa de distensió i que amb el telèfon vermell la tensió
es reduïa ràpidament, van haver-hi successos com els Míssils de Cuba o el Mur
de Berlín que van estar a punt d’acabar amb la distensió i convertir-se en la
guspira necessària perquè esclatés la guerra.
